LA TERMINAL
El món subterrani creat pe'n Toni d'Eguia

- Hi ha una cosa que encara no m’has dit. –Les paraules xiuxiuejades de Sadín semblaren perdre’s en l’infinit. El silenci  era com una pesada capa que ho envoltava tot, només interromput pels moviments dels dos nedadors. Aquella estança colossal posseïa una aura solemne en la que es feia estrany parlar en veu alta. Una petita flama de renou en la incommensurable fosca del silenci. 

 

- Què és el que vols saber, Sadín? – Gabros intentava fer el mort, encara que sense gaire èxit.

 

- No m’has dit què és la Terminal. – Ella s’havia estat llevant la brutor del cap, però s’aturà per a donar més èmfasi a la conversa.

 

- De debò que no ho saps? O només creus que no ho saps? – Gabros la mirà fixament –. Tot això és la Terminal. El terra que has trepitjat, la fosca que t’ha cegat, aquesta aigua, negra i profunda, els sadis, els hilberins... Tot. La Terminal és el món sencer en el que vivim. – S’aturà de cop, dubtant.

 

- Sí? Què anaves a dir? Continua, per favor. Tot el que dius... sé que és cert. Ara em sembla recordar-ho, però és com si els records no fossin del tot meus.

 

-  Saps què és un zomb? Supòs que el concepte t’és familiar, no?

 

- Sí, estranyament familiar... – Els dos quedaren de nou en silenci. Només el renou de l’aigua que movien semblava macular mínimament un silenci de segles, una quietud infinita.

 

- Gabros – finalment fou ella qui trencà el silenci.

 

- Si?

 

- Jo som una zomb, no?

 

- Això es el que crec, preciosa. És el que sembla que hauries de ser...

 

- Gabros...

 

- La veritat és que hi ha alguna cosa que no m’acaba de quadrar, jo...

 

-Gabros! 

 

- Què vols? 

- Crec que no estam sols. M’ha semblat veure alguna cosa brillant moure’s per davall l’aigua. Brillant i grossa.

 

- Serà molt millor que tornem.

 

Començaren a nedar quan el que semblava la cua gegantesca d’una serp semblà sobresortir en part de l’aigua. Semblava composta per anells metàl·lics superposats amb un regruix a la part superior, que segurament serviria com a aleta dorsal

 

- Això no m’agrada gens. Fes via Sadín!

 

Sadín accelerà la marxa. El seu cos lleuger i més proporcionat li conferia certa avantatge sobre el seu company i li estava traguent cada vegada més distancia, fins que un crit apagat, seguit de grans ones, la feu girar-se. 

 

- Gabros, això no m’ha sonat gens bé. Gabros, em sents? – Finalment callà i intentà que el terror no s’apoderés d’ella. 

 

Estava sola.

 

Desesperada, bracejà encara més aviat per a arribar a la costa mentre sentia el moviment davall de l’aigua. Aquella cosa s’havia menjat a Gabros i ara anava a per ella! Notava moviment darrera seu  i un crit agut que semblava venir d’un centenar de gargamelles. Conscient que si es girava perdria un temps preciós, continuà la marxa desesperada ajudada per les ones. 

 

Finalment el seu peu tocà sòlid. Havia arribat a l’escala... i una cosa enorme emergí darrera seu, un cos pesat que proferia aquell agut údol infernal. S’hagué de girar.

 

El cos, efectivament, semblava el de una gegantesca serp composta d’anells metàl·lics, encara que de la part inferior de cada un  semblaven sortir un parell de diminutes aletes. El seu cap, que s’alçava més de deu metres per damunt del seu, era llarg, estilitzat i amb el maxil·lar inferior més gran que el superior, sobre el que se superposava quan tenia la boca tancada. Dels laterals del crani sortien uns apèndix metàl·lics d’entre dos i tres metres que es movien espasmòdicament.

 

El renou pesat i sec de quelcom caigut al seu davant la tragué de la por que la havia paralitzat. La serp tornà a submergir-se en el llac i Sadin pujà les escales corrent per a comprovar que el que havia descendit bruscament de les altures era el voluminós cos de Gabros. 

 

- Estic bé - li digué -, encara que crec que m’he tret un braç de lloc. Aquest dimoni tendrà la pell de metall, però per davall és de carn com qualsevol altre mortal… I no li ha agradat gens que li destrossés un ull! Ràpid, agafa les teves coses abans que no… Ah! Ja és aquí!

 

Corregueren ràpidament cap a l’escala per la que havien davallat, abans que la pesada testa de la criatura no envestís contra la porta. Els crits, els cops i l’aigua afuetejant l’estança foren audibles durant una bona estona, mentre pujaven l’escala  a bots, allunyant-se d’aquell horror. Finalment la fosca tornà a submergir-se en el silenci.

 

 

 

 

                                                                       -----

 

(Continuarà...)